dimarts, 22 de novembre del 2011

Diferències entre el musical Mar i cel i l'obra de teatre original

L'altre dia a classe vam veure el musical de l'obra d' Àngel Guimerà - Mar i cel.


A la primera escena del musical surt el rei i el bisbe, parlaven dels moriscos i la seva expulsió, i mantenien una discussió. Aquesta escena no surt a l'obra de Mar i cel.
L'escena de l'expulsió dels moriscos no surt a l'obra, hi ha personatges nous al musical que a l'obra no hi són.
A l'obra no apareix l'escena en què Blanca vol matar Saïd i Idriss li salva la vida i al musical surten un parell d'escenes entre Saïd i Blanca cantant. 
No surt l'escena en què Hassèn es penedeix de no haver fet cas a Saïd.
Al musical Malek s'atreveix a lluitar amb Saïd i és quan el grumet veu terra i Saïd i Blanca moren de manera diferent que com ho explica la obra. Blanca és ferida d'un cop de bala i Saïd l' agafa i es llencen al mar.
Al musical surt la germana de Blanca, tot i que a l'obra no posa res d' ella.

Blanca en l’obra, havia estat en un convent i viatjava perquè professés, en canvi, al musical Blanca viatjava al vaixell a fi de casar-se amb Ferran.
Els personatges són els mateixos, però en el musical hi ha personatges que no hi són a l'obra, com: Idriss, Maria. 
L' obra ha estat molt ben representada, l' únic que no m' ha agradat molt es que algunes escenes se les han tret de la maniga.









dimarts, 8 de novembre del 2011

La poesia

És el joc de les paraules per poder expressar el que sents o els teus sentiments de manera que tothom ho pugui saber.

MIQUEL MARTÍ I POL - COLLARETS DE LLUM (AMOR)

Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina
Un estel petit
obre l'ull i parla:
--¿On serà l'amor
que no puc trobar-la?
--On serà l'amor?
--fa la Lluna bruna.
L'he cercat pertot,
que n'estic dejuna.
I l'amor ocult 
entre satalies
riu que riu content
de ses traïdories.
Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll d'adorm
tot és de joguina.
Prou l'estel petit
i la Lluna clara
cercaran l'amor
més i més encara.
Se'n reiuran els camps
i les ribes pures
i els pollancs i el riu
i el pla i les altures.
Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires
i el vent remoós
i els follets rondaires.
I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.
Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

MIQUEL MARTÍ I POL - XI (MORT)

Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.
Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s'han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.
Ningú no m'estima, però. 
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.
Qui plora la meva mort?
Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres, 
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaire.

NADAL- JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.  


(NATURA) A Barcelona-Jacint Verdaguer


Alt Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.

L'alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.(...)

I creixes i t'escampes; quan la planícia et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquestes verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I quin esbart de pobles que viuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. (...)