Armènia

País d' Armènia : és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.
Història :
Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.
El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia. El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular. Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

El genocidi armeni va ser la deportació forçosa i massacre d'un nombre indeterminat de civils armenis, calculat aproximadament en la mort d'entre un milió i mitjà i dos milions de persones, durant el govern dels Joves Turcs, en l'Imperi otomà, des de 1915 fins a 1917, durant la Primera Guerra Mundial.

Es va caracteritzar per la seva brutalitat en les massacres i la utilització de marxes forçades amb les deportacions en condicions extremes, que generalment portava a la mort a molts dels deportats. Altres grups ètnics també van ser massacrats per l'Imperi otomà durant aquest període, entre ells els assiris i els grecs de *Ponto. Alguns autors consideren que aquests actes són part de la mateixa política d'extermini.

La data del començament del genocidi es commemora el 24 d'abril de 1915, el mateix dia en què les autoritats otomanes van detenir a uns 250 intel·lectuals armenis que eren líders de la comunitat d'armenis a Istanbul. Posteriorment els militars otomans van expulsar als armenis de les seves llars i els van obligar a marxar centenars de quilòmetres -pel desert del que avui és Síria- privats d'aliments i aigua. Les massacres no van respectar l'edat o el sexe de les víctimes, i les violacions i altres tipus d'abusos sexuals eren freqüents.

Encara que la República de Turquia, successora de l'Imperi otomà, no nega que les massacres de civils armenis ocorreguessin realment, no admet que es tractés d'un genocidi, *arguyendo que les morts no van ser el resultat d'un pla d'extermini massiu disposat per l'Estat otomà, sinó que es van deure a les lluites *interétnicas, les malalties i la gana durant el confús període de la Primera Guerra Mundial. Malgrat aquesta tesi, gairebé tots els estudiosos -fins i tot alguns turcs- opinen que els fets encaixen en la definició actual de genocidi.

És generalment considerat el primer genocidi sistemàtic modern; de fet, és el segon cas més estudiat de genocidi, després de l'Holocaust. Fins avui 22 Estats han reconegut oficialment el genocidi.

Diàspora : Després de l'ampliació de panarábica a Egipte i Síria, l'islamisme a Iran i la guerra civil en el Líban, desenes de milers d'armenis van emigrar d'Orient Mitjà i es van establir als Estats Units, Canadà, França i altres llocs, on van fundar grups de pressió per recolzar a la República d'Armènia i estendre el reconeixement internacional i la condemna del genocidi armeni. Avui, els països amb el major nombre d'armenis (a exclusió d'Armènia i Nagorno-Karabaj) són Rússia, Estats Units, França, Iran (encara que la seva comunitat s'ha vist molt reduïda des del decenni de 1970), Líban, Geòrgia, Síria, Argentina, Canadà i Ucraïna.

Alguns articles relacionats amb Armenia han sigut escrits per Franz Werfel - Els 40 dies de Musa Dagh (1933) i de Marc Morte - Els flls de l' Ararat (2008). Una pel·licula relacionada amb el llibre de Maria Angels Anglada és Ararat (2002)  de Atom Egoyar.

Biografia Maria Angels Anglada

Maria Àngels Anglada i d'Abadal (Vic, 9 de març de 1930 - Figueres, 23 d'abril de 1999) fou una escriptora catalana.
Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, va conrear la crítica literària, amb atenció especial als poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics. Maria Àngels Anglada va centrar la seva vida en tres mons: Vic, l'Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les. Entre les seves obres destaquen: Les closes, novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 1978; Sandàlies d' escuma, Premi Lletra d'*Or 1985; Columnes d'hores, que reuneix tota la seva poesia fins a 1990; i especialment, El violí d'Auschwitz, novel·la elogiada tant per la crítica com pel públic, i Quadern d' Aram, a més d'alguns llibres de relats sobre mitologia grega dirigits al lector jove. Va ser membre de la Associació d' Escriptors en Llengua Catalana. Col·laborà amb entusiasme en la redacció del Diccionari de la llengua catalana i hi aportà mots empordanesos. L'obra d'Anglada és un diàleg constant amb els clàssics i és bastida sobre tres pilars fonamentals: la llengua, la memòria i el compromís. Així, la tria i la defensa de la llengua, el compromís envers aquesta llengua i envers el país, el paisatge i el territori, sempre sense perdre de vista el passat que li serveix per il·luminar el present, són els eixos de la seva vida i de la seva obra, estretament lligades. Va llegir, va escriure, va ensenyar. Va tenir una vida familiar plena. Va morir el dia de Sant Jordi de 1999, a Figueres i és enterrada al petit cementiri de Vilamacolum, ben a la vora del casal familiar, escenari de la seva primera novel·la. Va deixar un excel·lent record, per la seva humanitat, per la seva obra ben feta.

Comentari del text

CANÇONETA INCERTA 

És un poema de la tercera secció del llibre Cor quiet de Josep Carner, està situat a Les estampes. Són quaranta-quatre poemes agrupats en trenta-set epígrafs.
És el primer llibre totalment publicat desprès de la partença del poeta. Aquest llibre neix de la maduresa i la distància del poeta. Cor quiet assenyala un punt d' inflexió en la trajectòria de l'autor. És un llibre de maduresa vital en que, hi trobarem sobretot la reflexió pròpia.
Aquest llibre va ser escrit per que l'autor volia una seguretat econòmica i un major lleure per a la dedicació poètica. 
La època va ser el noucentisme, l'any 1925. L'objectiu de la obra és parlar del camí que dona la vida.
Al primer paràgraf parla del camí de la vida i dels diferents camins que pots escollir per seguir-lo.
Al segon paràgraf ve a dir mes o ments el mateix, les opcions que has d'elegir per poder seguir el teu destí o camí.
Al tercer i últim paràgraf planteja que depèn del camí que agafis pot passar una cosa o una altra, és a dir, que através de les teves opcions pots arribar a un lloc o a un altre.
El títol és relaciona amb el poema perquè tant la cançoneta com la vida es incerta vull dir que a la vida no has pres totes les decisions, per això és incerta.
El tema del poema és la vida, el destí i les seves opcions.
La relació que mantenen tots els poemes és sobre la Maduresa de Josep Carner.
Els símbols que s'utilitzen son guions i comes, les comes son les pauses per poder llegit el poema amb entonació, i els guions son com apartats on és diu el que pensa l'autor o passa.
La conclusió d'aquest text es que Josep Carner veu moltes maneres de seguir la vida, que avui potser ets feliç peròdemà estas trist, que tot canvia depèn del camí que escollis.