Armènia

País d' Armènia : és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.
Història :
Armènia va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a religió. El país ha estat dominat pels imperis Romà, Bizantí, Persa i Otomà en el curs dels segles, excepte alguns períodes d'independència.
El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra, juntament amb Geòrgia i l'Azerbaitjan, a la República Socialista Soviètica de Transcucàsia. El 1936 es dissol aquesta federació i el país passa a formar part de l'URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.
Posteriorment el Moviment Nacional Panarmeni (MNP) venç en les eleccions del 1990. El principal objectiu d'aquest moviment és obtenir la independència de forma legal i pacífica. Després de la caiguda del bloc el 1991, el Soviet Suprem d'Armènia declara la independència del país després d'un referèndum popular. Levon Ter-Petrosian es converteix en el primer president d'aquesta república independent.

El genocidi armeni va ser la deportació forçosa i massacre d'un nombre indeterminat de civils armenis, calculat aproximadament en la mort d'entre un milió i mitjà i dos milions de persones, durant el govern dels Joves Turcs, en l'Imperi otomà, des de 1915 fins a 1917, durant la Primera Guerra Mundial.

Es va caracteritzar per la seva brutalitat en les massacres i la utilització de marxes forçades amb les deportacions en condicions extremes, que generalment portava a la mort a molts dels deportats. Altres grups ètnics també van ser massacrats per l'Imperi otomà durant aquest període, entre ells els assiris i els grecs de *Ponto. Alguns autors consideren que aquests actes són part de la mateixa política d'extermini.

La data del començament del genocidi es commemora el 24 d'abril de 1915, el mateix dia en què les autoritats otomanes van detenir a uns 250 intel·lectuals armenis que eren líders de la comunitat d'armenis a Istanbul. Posteriorment els militars otomans van expulsar als armenis de les seves llars i els van obligar a marxar centenars de quilòmetres -pel desert del que avui és Síria- privats d'aliments i aigua. Les massacres no van respectar l'edat o el sexe de les víctimes, i les violacions i altres tipus d'abusos sexuals eren freqüents.

Encara que la República de Turquia, successora de l'Imperi otomà, no nega que les massacres de civils armenis ocorreguessin realment, no admet que es tractés d'un genocidi, *arguyendo que les morts no van ser el resultat d'un pla d'extermini massiu disposat per l'Estat otomà, sinó que es van deure a les lluites *interétnicas, les malalties i la gana durant el confús període de la Primera Guerra Mundial. Malgrat aquesta tesi, gairebé tots els estudiosos -fins i tot alguns turcs- opinen que els fets encaixen en la definició actual de genocidi.

És generalment considerat el primer genocidi sistemàtic modern; de fet, és el segon cas més estudiat de genocidi, després de l'Holocaust. Fins avui 22 Estats han reconegut oficialment el genocidi.

Diàspora : Després de l'ampliació de panarábica a Egipte i Síria, l'islamisme a Iran i la guerra civil en el Líban, desenes de milers d'armenis van emigrar d'Orient Mitjà i es van establir als Estats Units, Canadà, França i altres llocs, on van fundar grups de pressió per recolzar a la República d'Armènia i estendre el reconeixement internacional i la condemna del genocidi armeni. Avui, els països amb el major nombre d'armenis (a exclusió d'Armènia i Nagorno-Karabaj) són Rússia, Estats Units, França, Iran (encara que la seva comunitat s'ha vist molt reduïda des del decenni de 1970), Líban, Geòrgia, Síria, Argentina, Canadà i Ucraïna.

Alguns articles relacionats amb Armenia han sigut escrits per Franz Werfel - Els 40 dies de Musa Dagh (1933) i de Marc Morte - Els flls de l' Ararat (2008). Una pel·licula relacionada amb el llibre de Maria Angels Anglada és Ararat (2002)  de Atom Egoyar.

Biografia Maria Angels Anglada

Maria Àngels Anglada i d'Abadal (Vic, 9 de març de 1930 - Figueres, 23 d'abril de 1999) fou una escriptora catalana.
Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, va conrear la crítica literària, amb atenció especial als poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics. Maria Àngels Anglada va centrar la seva vida en tres mons: Vic, l'Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les. Entre les seves obres destaquen: Les closes, novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 1978; Sandàlies d' escuma, Premi Lletra d'*Or 1985; Columnes d'hores, que reuneix tota la seva poesia fins a 1990; i especialment, El violí d'Auschwitz, novel·la elogiada tant per la crítica com pel públic, i Quadern d' Aram, a més d'alguns llibres de relats sobre mitologia grega dirigits al lector jove. Va ser membre de la Associació d' Escriptors en Llengua Catalana. Col·laborà amb entusiasme en la redacció del Diccionari de la llengua catalana i hi aportà mots empordanesos. L'obra d'Anglada és un diàleg constant amb els clàssics i és bastida sobre tres pilars fonamentals: la llengua, la memòria i el compromís. Així, la tria i la defensa de la llengua, el compromís envers aquesta llengua i envers el país, el paisatge i el territori, sempre sense perdre de vista el passat que li serveix per il·luminar el present, són els eixos de la seva vida i de la seva obra, estretament lligades. Va llegir, va escriure, va ensenyar. Va tenir una vida familiar plena. Va morir el dia de Sant Jordi de 1999, a Figueres i és enterrada al petit cementiri de Vilamacolum, ben a la vora del casal familiar, escenari de la seva primera novel·la. Va deixar un excel·lent record, per la seva humanitat, per la seva obra ben feta.

Comentari del text

CANÇONETA INCERTA 

És un poema de la tercera secció del llibre Cor quiet de Josep Carner, està situat a Les estampes. Són quaranta-quatre poemes agrupats en trenta-set epígrafs.
És el primer llibre totalment publicat desprès de la partença del poeta. Aquest llibre neix de la maduresa i la distància del poeta. Cor quiet assenyala un punt d' inflexió en la trajectòria de l'autor. És un llibre de maduresa vital en que, hi trobarem sobretot la reflexió pròpia.
Aquest llibre va ser escrit per que l'autor volia una seguretat econòmica i un major lleure per a la dedicació poètica. 
La època va ser el noucentisme, l'any 1925. L'objectiu de la obra és parlar del camí que dona la vida.
Al primer paràgraf parla del camí de la vida i dels diferents camins que pots escollir per seguir-lo.
Al segon paràgraf ve a dir mes o ments el mateix, les opcions que has d'elegir per poder seguir el teu destí o camí.
Al tercer i últim paràgraf planteja que depèn del camí que agafis pot passar una cosa o una altra, és a dir, que através de les teves opcions pots arribar a un lloc o a un altre.
El títol és relaciona amb el poema perquè tant la cançoneta com la vida es incerta vull dir que a la vida no has pres totes les decisions, per això és incerta.
El tema del poema és la vida, el destí i les seves opcions.
La relació que mantenen tots els poemes és sobre la Maduresa de Josep Carner.
Els símbols que s'utilitzen son guions i comes, les comes son les pauses per poder llegit el poema amb entonació, i els guions son com apartats on és diu el que pensa l'autor o passa.
La conclusió d'aquest text es que Josep Carner veu moltes maneres de seguir la vida, que avui potser ets feliç peròdemà estas trist, que tot canvia depèn del camí que escollis.

Diferències entre el musical Mar i cel i l'obra de teatre original

L'altre dia a classe vam veure el musical de l'obra d' Àngel Guimerà - Mar i cel.


A la primera escena del musical surt el rei i el bisbe, parlaven dels moriscos i la seva expulsió, i mantenien una discussió. Aquesta escena no surt a l'obra de Mar i cel.
L'escena de l'expulsió dels moriscos no surt a l'obra, hi ha personatges nous al musical que a l'obra no hi són.

A l'obra no apareix l'escena en què Blanca vol matar Saïd i Idriss li salva la vida i al musical surten un parell d'escenes entre Saïd i Blanca cantant. 

No surt l'escena en què Hassèn es penedeix de no haver fet cas a Saïd.

Al musical Malek s'atreveix a lluitar amb Saïd i és quan el grumet veu terra i Saïd i Blanca moren de manera diferent que com ho explica la obra. Blanca és ferida d'un cop de bala i Saïd l' agafa i es llencen al mar.

Al musical surt la germana de Blanca, tot i que a l'obra no posa res d' ella.

Blanca en l’obra, havia estat en un convent i viatjava perquè professés, en canvi, al musical Blanca viatjava al vaixell a fi de casar-se amb Ferran.

Els personatges són els mateixos, però en el musical hi ha personatges que no hi són a l'obra, com: Idriss, Maria. 

L' obra ha estat molt ben representada, l' únic que no m' ha agradat molt es que algunes escenes se les han tret de la maniga.

La poesia

És el joc de les paraules per poder expressar el que sents o els teus sentiments de manera que tothom ho pugui saber.

MIQUEL MARTÍ I POL - COLLARETS DE LLUM (AMOR)

Collarets de llum

quan la tarda fina;

si el rostoll s'adorm

tot és de joguina

Un estel petit
obre l'ull i parla:
--¿On serà l'amor
que no puc trobar-la?

--On serà l'amor?
--fa la Lluna bruna.
L'he cercat pertot,
que n'estic dejuna.

I l'amor ocult 
entre satalies
riu que riu content
de ses traïdories.

Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll d'adorm
tot és de joguina.

Prou l'estel petit
i la Lluna clara
cercaran l'amor
més i més encara.

Se'n reiuran els camps
i les ribes pures
i els pollancs i el riu
i el pla i les altures.

Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires
i el vent remoós
i els follets rondaires.

I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.

Collarets de llum
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

MIQUEL MARTÍ I POL - XI (MORT)

Qui plora la meva mort?

Estúpids germans

pels jardins i les cuines fumoses,

i pels carrers, íntims com una cambra,

lamenten en veu alta el meu traspàs.

Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s'han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.

Ningú no m'estima, però. 
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.

Qui plora la meva mort?

Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres, 
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.

Qui plora la meva mort?

Estúpids germans

pintats i entercs com ninots de titellaire.

NADAL- JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.  

(NATURA) A Barcelona-Jacint Verdaguer


Alt Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.(...)
I creixes i t'escampes; quan la planícia et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
Aquestes verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.
I quin esbart de pobles que viuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.
La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. (...)

Noucentisme

Cronologia: Va começar a principis del 1906 fins a 1923.

Fets Històrics: 

1906- Costa i llobera publica Horaciones. 1r congrès de llengua catalana. "La veu de Catalunya" El primer article del glosari d'Eugeni d'Ors. Els fruits sabrosos-Josep Carner. La nacionalitat Catalana-Prats de la Riba.

1907- Solidaritat catalana guanya les eleccions o la diputació de Barcelona.

1912- Constitució de la secció filològica.

1913- L'IEC publica les Normes Ortogràfiques.

1914- Solidaritat Catalunya guanya les eleccions a les quatre diputacions catalanes. Mancomunitat de Catalunya.

1918- L' IEC publica la gramatica catalana. Pompeu Fabra.

1923- Dictadura de Primo Rivera. Dissolució de la mancomunitt de Catalunya.

Objectius: Acostament al classicisme i com a conseqüència rebuig del romanticisme, identificat amb els autors modernistes i del naturalisme. Rebuig de l'espontaneïtat i valoració de l' artificiositat. Predomini de la poesia sobra la novel·la. Sobretot en els primers anys, la producció novel·lística és molt minsa i en cap cas comparable a la modernista. Valoració de domini d'una llengua literària precisa i rica.

Etapes:

Combativa: 1906-1914,
Implantació de les idees del Noucentisme a la cultura Catalana

Establerta: 1914-1923,
Construcció de la Mancomunitat de Catalunya ( Comença a decaure)

Narrativa: Eugeni d’Ors (relats breus antinovel·les)

Poesia:  

Josep Carner “Ara se sent liure” (Esperança i confiança de l’èsser humà) 

Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

Teatre: Carles Soldevila i Millàs-Raurell (va ser molt minsa)

La novel·la: Va ser un gènere molt menor en aquest període.

Comentari Mar i cel

Comentari de text

El meu comentari del text tractarà sobre el tercer acte, la tercera escena. En aquesta escena surten com a protagonistes Blanca i Joanot.

0.FASE PRÈVIA

L'obra és diu Mar i cel i va ser escrita per Àngel Guimerà. L’època en la qual es va fer aquesta obra va ser la reinaxença, i el corrent literari va ser el romanticisme que va influir molt en les seves obres. L'objectiu d'aquesta obra es expressar el que per ell va ser important en la seva vida, els seus pares eren de llocs diferents, la seva mare era catalana i el seu pare canari. Aquest fet va influir molt en totes les seves obres. També hi va influir molt el seu amor impossible, Maria. La característica de l'obra és que és una tragedia romantica.

1. ANÀLISI DEL CONTINGUT

El text explica com Blanca no creu les paraules de Joanot, pero ell li explica que vol ajudar a Saïd a sortir del vaixell i que no vol que mori per culpa dels cristians, també li diu que es fara passar per ell si fa falta. Les acotacions que encapçalen el text serveixen per dir els sentiments que en aquell instant estan patin els personantges i per saber cap a on miren o si 'sapropen a la escena. Es relacionen, perquè cada vegada que parla Blanca o Joanot, les acotacions diuen el que pensen o senten.

-El tema d'aquesta escena és la vida de Saïd. Tant Joanot com Blanca no volen que ell mori, i llavors han creat un objectiu per poder-lo treure del vaixell sense que s'adoni el pare de la Blanca, Carles.

2. ANÀLISI DE LA FORMA

Totes les paraules que diuen les expressan amb sentiment, tot el que diuen ho senten.

3. CONCLUSIÓ

L' escena vol donar a entendre que Joanot sempre ha sigut fidel a Saïd, tot i que Blanca no s'ho vol creure. Ell tracta de convencer-la dient-li que ell donaria la seva vida i que ajudarà a Saïd a que pugui seguir viu.

Aquesta obra segons el meu punt de vista, crec que pot agradar a qualsevol lector actual. Al principi de l'obra no es del tot romantica, pero quan vas arribant al final ja es comença a veure que els personatges s'estan enamorant l'un de l'altre.

Moriscos

Es coneix amb el nom de moriscos el conjunt d'habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a l'antic Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que van ser batejats en la fe cristiana amb la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer del 1502. Molts conservaven la parla àrab que rebé també el nom d'algaravia.

Morisc deriva de la paraula moro amb els que se'ls emparentava. Vegeu també expulsió dels moriscos i mudéjars.

L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne.

Pirates i corsaris

Pirates : Persona que navega sense llicència i que es dedica a assaltar els vaixells en alta mar o en les costes per robar el que contenen: els pirates van ser comuns en l'època de la conquesta i colonització d'Amèrica.

Corsaris :eren mariners als quals un estat havia concedit una patent de cors. Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega.

En molts casos aquesta activitat era complementària del tràfic comercial però, en altres, va arribar a ser més important que la primera, acabant amb dedicació exclusiva al cors.

El corsari es diferenciava del pirata en què no atacava qualsevol vaixell, com aquest últim, sinó únicament aquells que la seva patent autoritzava i mai els del propi estat.

L'activitat dels corsaris es va abolir a Europa el 16 d'abril de 1856 amb la Declaració de París, un document annex al Tractat de París (1856) que posava fi a la Guerra de Crimea, però que mai no va ser ratificat pels Estats Units.

 Diferencies :Els pirates atacaven per compte propi. Els corsaris actuaven en nom d'un rei, atacant a bucs de països enemics, usant la bandera del seu país i dividint el producte del saqueig amb el monarca, que es quedava amb la major part.